El grup senienc Anarres ha publicat el vídeoclip de «No ens podem estimar», l’epíleg del disc El teatre de l’oblit editat fa aproximadament un mes. Una cançó que tanca el cicle d’un àlbum, sí, però que ho fa d’una manera que deixa clar que la banda no té cap intenció de repetir-se.

Un canvi que no avisa però que es nota de seguida

Qui conegui Anarres sap de quin peu calça. Guitarres elèctriques, ritmes punk-rock, energia directa. Doncs bé, «No ens podem estimar» ho capgira tot. La guitarra acústica i el folk s’imposen on abans hi havia distorsió i urgència. No és un gir cosmètic, és un canvi d’actitud. La pregunta és si els seguidors de sempre s’hi apuntaran o si els sorprendrà massa. La resposta, probablement, és que Anarres no ha fet aquesta cançó per agradar a tothom.

La producció ha corregut a càrrec de Pau Ortiz Prades des de Nu Estudi, a la Sénia, i compta amb la violinista Ana Falcó. Aquí no hi ha cap recurs a estudis de Barcelona ni a productors de moda. Tot queda a casa, i es nota.

La lletra, el pes real de la cançó

La lletra l’ha escrita Maria Mingorance López, i no és un text qualsevol. Defensa la memòria i el relat contra l’oblit, el presentisme i la fragmentació constant de l’actualitat. En un moment en què les xarxes socials imposen el cicle de 24 hores i l’atenció es fragmenta fins a no significar res, una cançó que parla explícitament de no oblidar té un punt de rebel·lió silenciosa. No crida. Però insisteix.

La poètica de Mingorance López ja havia aparegut en treballs anteriors de la banda, però aquí pren protagonisme total. La veu i la paraula guanyen terreny a la percussió. És un moviment arriscat, i precisament per això és interessant.

Un vídeoclip fet amb criteri i sense ataülls

El vídeoclip l’han dirigit la mateixa Maria Mingorance López, que signa el guió i hi apareix com a intèrpret, i Ariadna Duran, responsable de l’enregistrament i l’edició. La companyia teatral Trastornarts hi ha col·laborat, i la presència escènica es nota en cada pla. No és un vídeoclip fet per omplir un perfil d’internet. Hi ha intenció darrere de cada decisió.

El format segueix la línia dels darrers vídeoclips d’Anarres. Pla seqüència, sense talls artificials, amb actrius del videoclip principal del disc. Una coherència visual que moltes bandes de molt més pressupost no aconsegueixen. Aquí la contenció és una tria estètica, no una limitació.

Per què val la pena parar atenció

Anarres no és una novetat al territori. Però cada nou treball confirma que la banda de la Sénia treballa amb una coherència que escasseja. Un disc que acaba amb un epíleg folk produït localment, amb col·laboradores del territori i un vídeoclip d’austeritat calculada és, en el fons, una declaració de principis. No busquen soroll. Busquen que el que fan tingui sentit d’un extrem a l’altre.

Per als que segueixen el que es cou musicalment a la comarca, «No ens podem estimar» és una peça que mereix una escolta sense pressa. Que és exactament el contrari del que la cançó critica. Potser no és casualitat.