La cantautora tortosina Montse Castellà presenta Groenlàndia, el seu vuitè disc antològic, una obra de trenta cançons que revisita tres dècades de trajectòria musical. L’àlbum suposa un exercici de memòria i renovació alhora: Castellà ha tornat a gravar tots els temes de nou perquè, en paraules seves, no és la mateixa persona que fa trenta anys i considera que ara compon i canta millor.

Una vintena de duets amb veus dels Països Catalans

Una de les apostes més ambicioses del disc és la presència d’una vintena de col·laboracions amb artistes de tot l’àmbit catalanoparlant. Gemma Humet i Marc Parrot representen Catalunya, Julien hi participa des de la Catalunya Nord, Cris Juanico aporta la veu de les Illes Balears, Pau Alabajos hi suma la perspectiva valenciana, Alidé Sans arriba de la Vall d’Aran i Franca Masu tanca el cercle des de l’Alguer. Un mapa musical que traça una geografia sencera de la llengua.

Dotze de les trenta cançons incorporen banda, la formació musical tradicional de les Terres de l’Ebre, mentre que la resta compten amb arranjaments nous elaborats sota la producció de Josep Lanau. L’equilibri entre arrel i renovació és, precisament, un dels eixos centrals del projecte.

Groenlàndia com a metàfora de Catalunya

El títol del disc no és casual. Castellà explica que estableix un paral·lelisme entre Catalunya i Groenlàndia, que defineix com a dues minories remotes amenaçades per dinàmiques de poder, per la pujada del nivell del mar i pel retrocés de les llengües, el català i l’inuit. Una imatge potent que ancora l’obra en un posicionament cultural i polític ben definit.

La cantautora no defuig aquest compromís ni les conseqüències que pugui tenir.

“Si el té [el cost], l’assumixo. No puc separar la persona de la cantautora” — Montse Castellà, cantautora

Seguir en actiu trenta anys després és, per a Castellà, la recompensa més gran.

“Seguir trenta anys després ja és un premi. Me sento en un moment vital bo, amb la mateixa il·lusió que el primer dia” — Montse Castellà, cantautora

Amb Groenlàndia, la tortosina reivindica tant la seua obra com la seua identitat, i ho fa des d’un lloc de maduresa artística que, segons ella mateixa admet, li permet afrontar les seues pròpies cançons amb una mirada i una veu que el pas del temps ha afiat.