A Móra la Nova, la diputada del PSOE Mercè Perea va protagonitzar una xerrada per defensar que les pensions públiques són sostenibles, avui i demà. Un missatge que molts jubilats i treballadors de la Ribera d’Ebre escolten amb un barreja d’esperança i escepticisme, perquè la pregunta de si cobrarà pensió quan toqui és, per a molts, molt més que una abstracció política.

Qui és Mercè Perea i per què importa el que diu

Perea no és una diputada qualsevol en aquest tema. Presideix la Comissió de Seguiment i Avaluació dels Acords del Pacte de Toledo, que és, en la pràctica, l’organisme encarregat de vetllar per la salut del sistema de pensions a l’Estat. Quan ella parla de sostenibilitat, parla des d’un lloc amb pes institucional real, no des d’un míting de campanya.

Això no vol dir que el seu discurs estigui exempt de càrrega partidista. El PSOE presenta el Pacte de Toledo com un gran èxit del diàleg social, i Perea no s’allunya d’aquest marc. La sostenibilitat del sistema, insisteix, és fruit dels acords amplis i del consens entre agents socials, sindicats i empresaris. Una visió que molts compartiran i d’altres discutiran, però que almenys posa sobre la taula un debat que va molt més enllà dels titulars fàcils.

El Pacte de Toledo, un acord que genera consens i dubtes alhora

El Pacte de Toledo és, des de fa dècades, el gran paraigua polític que intenta blindar les pensions de les turbulències electorals. La idea és noble: que les pensions no siguin moneda de canvi entre partits. A la pràctica, els acords arriben amb dificultats i entre retards, i cada reforma del sistema genera una nova ronda de debat sobre si el que es fa és suficient o simplement cosmètic.

Perea defensa que el diàleg social és l’element clau per assolir acords duradors sobre pensions. Una afirmació que sona bé sobre el paper, però que els treballadors amb contractes precaris o els autònoms de les comarques de l’Ebre potser miren amb distància. Perquè el diàleg social, per molt ben intencionat que sigui, no sempre arriba a les condicions reals de vida de qui treballa al camp, a la indústria petroquímica o al sector serveis de la zona.

Què canvia per als veïns de la Ribera d’Ebre i la resta de l’Ebre

La resposta curta és que, de moment, no canvia res de forma immediata. Però la xerrada de Móra la Nova té un valor simbòlic que val la pena no menystenir. Que una diputada amb responsabilitats directes sobre les pensions es desplaci a un municipi com Móra la Nova per parlar del tema indica que, almenys, el territori existeix en l’agenda política. No sempre és així.

Per als jubilats que viuen de la pensió a Móra la Nova, a Flix, a Gandesa o a qualsevol poble de l’Ebre, la sostenibilitat del sistema no és un titular abstracte. És saber si podran pagar el rebut de la llum el mes que ve. I per als que avui cotitzen, la pregunta és si el sistema aguantarà quan els toqui cobrar. Perea diu que sí, que el sistema és sostenible i que els acords del Pacte de Toledo ho garanteixen. El temps, com sempre, tindrà la paraula final.