A Tortosa, l’Hospital Verge de la Cinta és l’únic centre de la demarcació que realitza trasplantaments de còrnia. Cinquanta intervencions cada any, una xifra que no és menor si tenim en compte que fins fa poc els pacients havien de fer cent quilòmetres per accedir a aquesta cirurgia. Però darrere d’aquesta referència sanitària hi ha una contradicció que val la pena explicar.

Una peça petita amb un paper enorme

La còrnia és aquella làmina transparent en forma de cúpula que tenim al davant de l’ull. Sis capes fines que actuen com una lent, recollint la llum i projectant les imatges cap a la retina. Quan alguna d’aquestes capes es fa malbé, per una infecció, un traumatisme o una cicatriu, la visió es distorsiona o desapareix. Els trasplantaments es fan per tres motius principals: restaurar la visió perduda, tractar infeccions o traumatismes i, en alguns casos, millorar l’aparença de l’ull. Tres raons ben diferents que coincideixen en un mateix quiròfan.

El que ha canviat en els últims anys és la tècnica. Ja no cal substituir tota la còrnia. Les cirurgies modernes permeten reemplaçar només la capa concreta que està danyada. Això redueix el risc de rebuig, escurça la recuperació i, de passada, evita als pacients ebrencs el viatge fins a Tarragona o Barcelona. Per a qui té mobilitat reduïda o no té cotxe, això no és un detall menor.

Deu dies d’espera on abans n’hi havia anys

Fa vint i cinc anys, trasplantar una còrnia a Tortosa requeria que hi hagués un donant al mateix hospital. Una loteria cruel. Avui, gràcies a la logística del sistema català de trasplantaments, el temps d’espera per rebre una còrnia s’ha reduït a entre un i deu dies. Un canvi que transforma completament l’experiència del pacient i la planificació dels equips mèdics.

La xarxa funciona, i és un èxit col·lectiu que sovint passa desapercebut. Quan un donant consent a la donació, el teixit pot arribar a Tortosa en qüestió d’hores. L’organització que hi ha al darrere és complexa i silenciosa, d’aquelles que només es noten quan fallen.

El problema que ningú vol mirar de cara

Aquí és on apareix la contradicció esmentada abans. L’hospital realitza unes 50 operacions anuals, però Tortosa només genera 30 donacions de còrnia cada any. El dèficit és evident. Les còrnies que falten arriben d’altres territoris, cosa que funciona mentre el sistema estigui equilibrat. Però l’equilibri depèn que tothom aporti. I a les Terres de l’Ebre, les xifres diuen que queda feina per fer.

La crida a la solidaritat ciutadana que fa l’equip mèdic de l’hospital no és retòrica. És una necessitat real. Registrar-se com a donant no costa res i no implica cap compromís en vida. És una decisió que es pren en cinc minuts i que pot canviar la visió, literalment, d’algú del territori.

El futur pot venir de les escates d’un peix

Si tot això ja semblava sorprenent, el que ve pot semblar ciència ficció. Els investigadors treballen en el desenvolupament de còrnies artificials o biosintètiques, fabricades amb cèl·lules mare i, atenció, escates de peix de carpa. Transparents i amb una consistència similar a la còrnia humana, podrien ser la solució a la manca crònica de donants. Encara estem en fase d’investigació, però la direcció és clara.

Mentre la ciència avança, però, el present és aquí. Cinquanta pacients cada any que recuperen o milloren la visió a Tortosa, sense sortir de casa. Un servei que existeix perquè algú, en algun moment, va decidir donar. La pregunta és si els ebrencs estem disposats a ser aquell algú.