Un torero real com a cap d’una xarxa d’espionatge a Madrid. Un polític tortosí movent els fils de la contrarevolta des de l’ombra. Això no és ficció pura, o no del tot. Bernat Navarro acaba de publicar ‘Veschi. La tercera manera’, la segona entrega d’una trilogia ambientada al Tortosa del segle XVII, i el que explica té més capes del que sembla a primera vista.
La novel·la ha guanyat el Premi Literari Sebastià Juan Arbó 2023 i arriba amb una càrrega documental notable. El personatge de Veschi no va sortir de la imaginació de l’autor. Navarro el va trobar per casualitat en cartes arxivístiques del comte de Santa Coloma, i allà estava, discret i decisiu, com solen ser els que realment manen.
Qui era Veschi, i per què importa ara
Veschi era agent, confident i emissari de la Corona. Va dissenyar una xarxa d’espionatge pròpia en plena efervescència del conflicte entre Catalunya i la monarquia hispànica. El seu home a Madrid era Juan Valencia, un torero documentat, cosa que diu molt sobre com funcionava la política de l’època: amb personatges imprevisibles en llocs inesperats. Veschi va ser una figura clau en la contrarevolta de l’oligarquia tortosina i en el gir del capítol de la Seu. Un personatge que hauria quedat enterrat per sempre als arxius si Navarro no hagués tingut l’ull llest en el moment adequat.
Tortosa, sovint mirada per sobre l’espatlla per la historiografia catalana, apareix aquí com un escenari amb veu pròpia, amb interessos propis i amb gent que jugava fort. Això per als tortosins no hauria de sorprendre ningú, però veure-ho novel·lat amb rigor és una altra cosa.
La història oficial, posada en dubte
La novel·la beu d’estudis anglesos que qüestionen la versió canònica de la Guerra dels Segadors, particularment sobre les circumstàncies de les morts de Santa Coloma i Pau Claris. Navarro no pretén reescriure els llibres de text, però sí obrir escletxes. Quan la historiografia oficial ha explicat durant segles una versió molt neta dels fets, qualsevol matís ja és un acte de valentia. O almenys de curiositat ben fonamentada.
Els personatges principals, com Anna de Bru, Santiago Domínguez o Lluís de Montsuar, són reals i estan documentats. Els criats i figures secundàries, en canvi, són ficticis, perquè la documentació no arriba a tothom. La Història, com sempre, ha guardat millor els noms dels que tenien poder.
Psicologia per sobre dels fets, lèxic antic com a eina
Navarro ha deixat clar que li interessa més la psicologia dels personatges que la crònica dels esdeveniments. Les emocions, les contradiccions, les misèries humanes. Ho fa amb ironia i sarcasme, i amb un treball lingüístic exigent que inclou lèxic antic recuperat amb cura. No és un exercici d’erudició, és una decisió literària, la d’imprimir una textura pròpia a la narrativa que la faci diferent d’un simple relat d’època.
El resultat és una novel·la que es pot llegir com a aventura política, com a thriller d’espionatge barroc, o com una reflexió sobre la lleialtat i la traïció en temps convulsos. Tres lectures possibles que no s’exclouen.
La trilogia avança cap al segle XX
La tercera part de la trilogia ja és molt avançada en redacció. Saltarà fins a principis del segle XX, amb el bisbe Rocamora com a figura central. El canvi de segle és un gir arriscat, però coherent amb la lògica de l’autor, que sembla més interessat en els mecanismes del poder a Tortosa que en cap època concreta. Tres novel·les, tres segles, una mateixa ciutat intentant sobreviure als que la governen. Hi ha pitjors maneres de fer literatura de proximitat.
