El Perelló va acollir el passat 16 d’abril la cerimònia de lliurament de la setena edició del Premi Petjades, un certamen literari que cada any demana als estudiants de 4t d’ESO i 1r de Batxillerat de les Terres de l’Ebre que posin paraules a allò que moltes famílies d’aquí encara porten en silenci. Set edicions, i el premi continua sent dels pocs espais on la memòria democràtica arriba a les aules amb voluntat real de fer quelcom amb ella.

El certamen, organitzat per Amics i Amigues de l’Ebre, Òmnium Cultural Terres de l’Ebre i el grup DEMD Ebre, convida cada any els joves a escriure relats curts sobre un període concret de la història: del 1931 al 1980, amb la Guerra Civil i el franquisme com a eixos vertebradors. No és història de llibre de text. És la història dels avis, dels veïns, de les famílies que van patir l’exili, la presó o el silenci forçat durant dècades.

A mà, sense IA, i amb 86 relats sobre la taula

Enguany hi havia una novetat que no va passar desapercebuda: els relats s’havien d’escriure a mà. La decisió, presa per evitar l’ús d’intel·ligència artificial, ha generat debat entre docents i organitzadors. El resultat han estat 86 relats presentats des de sis instituts, una xifra que els organitzadors valoren com a positiva tenint en compte la dificultat afegida de l’escriptura manuscrita. La pregunta, però, es fa sola: quants relats s’haurien rebut sense aquesta condició? I sobretot, quina part de la història familiar s’hauria perdut si un algoritme l’hagués reescrita?

La mesura diu molt sobre el moment que vivim. Quan fins i tot un concurs de memòria històrica ha de blindar se davant la IA, és que alguna cosa ha canviat en la manera com els joves s’enfronten a la creació escrita. Aquí la decisió va en la direcció contrària: que sigui la seva mà, la seva veu, el que quedi sobre el paper.

Les històries que guanyen perquè importaven de debò

El relat guanyador en català porta per títol “Per si algun dia existeixes”, d’Ainoa Boyer Marsal, i narra l’exili de la seva besàvia als camps de concentració d’Argelès. No és una història inventada ni documentada a distància. És la seva família. Aquesta és precisament la força del Premi Petjades: empènyer els joves a preguntar, a escoltar, a recuperar allò que sovint ningú no ha gosat posar en paraules abans.

En la categoria de llengües estrangeres, el premi únic va ser per a Jan Curto Cañís amb “A story on historical memory 1,2,3”, que reconstrueix la historia d’Àngela Sebastià, filla d’un presoner mort a Tarragona. Dos relats, dues famílies, dues ferides que aquest territori coneix molt bé i que els alumnes han tingut el valor de no deixar caure en l’oblit.

Que es publiquin, i que es llegeixin

Els relats guanyadors i finalistes seran publicats a les webs d’Amics i Amigues de l’Ebre i Portes de la Memòria. Bé. Però la publicació digital, per ella mateixa, no garanteix que ningú els llegeixi. La veritable mesura de l’impacte d’aquest premi no és el nombre de clics que faran els textos, sinó si aquelles converses entre nets i avis han servit per obrir alguna porta que portava anys tancada a casa.

Set edicions del Premi Petjades signifiquen set anys d’estudiants de l’Ebre posant nom a la desmemòria. Mentre les institucions debaten lleis de memòria democràtica i el franquisme segueix sent un tema incòmode en moltes taules, aquí hi ha joves que han agafat un bolígraf i han escrit a mà el que els seus avis van viure. Això, de moment, no ho fa cap IA.