Al Delta de l’Ebre, cultivar arròs mai ha estat fàcil. Però ara, a sobre de la sequera i les retallades d’aigua, alguns arrossaires es troben amb un obstacle nou que ve de dins del sistema mateix. Pagesos que han liquidat els seus deutes amb la Seguretat Social es queden sense els ajuts de la PAC perquè l’administració ha activat la suspensió automàtica de les subvencions sense donar marge de maniobra. El resultat és previsible i preocupant: camps que corren el risc d’abandonar-se.

Un any catastròfic que ho va enfonsar tot

El cas de Josep Masià és el mirall d’una situació que afecta més pagesos dels que sembla. Amb 15 hectàrees de conreu, el 2023 va perdre el 90% de la collita. La sequera i la retallada d’aigua ho van fer impossible. Un any així no et deixa sense beneficis, et deixa sense liquiditat per a la campanya següent. Sense diners per plantar, sense marge per pagar. El cercle es tanca sol.

El problema és que quan va acumular deutes amb la Seguretat Social, la maquinària administrativa va actuar amb la puntualitat que sovint li falta en altres moments. Li van suspendre els ajuts de la PAC. Masià assegura que no va rebre documentació clara sobre com recórrer la decisió. Si és veritat, és un escàndol menor però molt real: l’administració que ha d’ajudar-te és la que et deixa sense eines per defensar-te.

La proposta d’Unió de Pagesos i el que demana al Departament

Davant d’aquesta situació, Unió de Pagesos ha posat sobre la taula una solució concreta al Departament d’Agricultura. En lloc de suspendre directament els ajuts quan hi ha deutes, que es descomptin els impagaments de les subvencions. És a dir, que el pagès cobri menys però cobri. Que l’explotació no quedi paralitzada per un deute que potser, com en el cas de Masià, ja s’ha liquidat.

Josep Antoni Vidal, portaveu del sindicat, va més enllà i critica obertament que l’administració retardi pagaments als agricultors mentre té l’obligació legal de donar suport al sector. La seva demanda és clara: tracte cas per cas, flexibilitat davant situacions crítiques i menys automatisme burocràtic. No sembla una petició desorbitada. Sembla sentit comú aplicat al camp.

Uns percentatges petits amb un impacte gran

Les dades oficials diuen que entre el 3% i el 3,73% dels expedients de subvencions agrícoles no superen els controls administratius. A primera vista pot semblar una xifra menor. Però al Delta, on cada explotació és una família i cada hectàrea compta, un 3% no és una abstracció estadística. Són noms i cognoms, cases i campanyes que es decideixen a finals d’hivern amb els comptes al límit.

L’abandó dels camps no és només un problema mediambiental o paisatgístic, és una amenaça directa a un model de vida que fa segles que defineix el Delta. Quan un arrossaire deixa de cultivar, no és una baixa en un registre. És un tros de territori que perd la feina que el manté viu. I no sempre es recupera.

El que hauria de canviar i no acaba de canviar

La proposta del descompte directe té una lògica senzilla que hauria de ser fàcil d’implementar tècnicament. El que no és tan senzill és convèncer l’administració que la rigidesa normativa no és neutralitat, és una decisió amb conseqüències. Aplicar la mateixa regla a tothom sona a equitat, però quan les circumstàncies són tan dispars, el resultat és injust.

El Departament d’Agricultura haurà de respondre. Mentrestant, pagesos com Masià esperen que algú els escolti abans que la propera campanya comenci. Al Delta, el calendari no espera que la burocracia es posi d’acord.