Xerta porta dues dècades sent, sense fer gaire soroll, un dels referents gastronòmics més sòlids de Catalunya. Villa Retiro acaba de celebrar el vintè aniversari de Fran López al capdavant dels fogons, i ho fa com li és propi: amb un menú de vuit seqüències que no intenta impressionar amb artificis sinó que explica el territori des del plat.

El retorn que ho va canviar tot

El 2006, Fran López va tornar de París. Havia passat tres anys format amb Alain Ducasse al Plaza Athénée, un dels restaurants més exigents d’Europa, i va decidir plantar-se a Xerta amb una idea que molts devien trobar agosarada: demostrar que l’Ebre podia competir a nivell mundial. No era fàcil apostar per un territori que el sector gastronòmic de les capitals rarament mirava amb serietat.

El 2009 va arribar la primera estrella Michelin a les Terres de l’Ebre, i la va guanyar ell. No va ser un accident. Va ser el resultat d’anys treballant amb productes locals, l’arròs del Delta, les anguiles, el llubarro, la cabra hispànica, i aplicant-hi tècniques apreses als millors restaurants del món. Una fórmula que semblava arriscat però que ha aguantat dues dècades.

Un menú que té noms propis d’aquí

El “Menú Homenatge 20 Aniversari” no és un recull nostàlgic de plats antics. És una proposta nova que recorre llocs concrets del territori. El Far del Fangar, els boscos de Paüls, el Montcaro. Noms que qualsevol ebrenc reconeix de seguida, convertits en inspiració per a cada seqüència del menú. La cuina fa de mapa.

El que resulta més interessant és que López no ha optat per una mirada idíl·lica del territori. El pre-postre dedicat als Boscos de Paüls porta implícita una ferida recent: el juliol de 2025, un incendi va amenaçar aquella zona a menys de 100 metres del propi restaurant. Incorporar-ho al menú no és un gest simbòlic buit. És reconèixer que la resiliència del territori forma part del que es cuina i del que es menja.

La finca com a part de l’experiència

Villa Retiro no és només un restaurant. La finca és una joia arquitectònica de 1890 dissenyada per Josep Fontserè, el mateix arquitecte del Parc de la Ciutadella de Barcelona, construïda per un indià que va tornar amb diners i ambicions. Els ficus centenaris que l’envolten no són decoració: són part del que et trobes quan hi arribes, i condicionen l’atmosfera de tot el que ve després.

Hi ha restaurants que funcionen malgrat l’entorn i n’hi ha que funcionen gràcies a l’entorn. Villa Retiro és clarament del segon tipus. La finca converteix el sopar en alguna cosa que difícilment podria passar en un altre lloc. I això, en gastronomia d’alt nivell, no és un detall menor.

Vint anys i la pregunta que queda

Dues dècades donant d’una estrella Michelin en un territori que no és París ni Sant Sebastià diuen alguna cosa sobre la constància. Però també plantegen una pregunta que val la pena fer-se: fins a quin punt la resta del teixit gastronòmic i productiu de les Terres de l’Ebre s’ha beneficiat de tenir Villa Retiro al mapa? L’arròs del Delta, les anguiles, els productors locals que proveeixen el restaurant, tots han guanyat visibilitat i reconeixement que d’altra manera haurien trigat molt més a aconseguir.

Fran López va apostar per quedar-se quan podia haver-se quedat a París, i vint anys després la jugada sembla clara. El “Menú Homenatge 20 Aniversari” és una celebració, però també és un argument: que fer cuina d’excel·lència des d’aquí no és una contradicció. Que el Delta, el Montcaro i el Fangar poden ser el centre del plat. Que l’Ebre dona molt més del que sovint s’hi busca.