Benissanet, un municipi de poc més de 800 habitants a la Ribera d’Ebre, tindrà enguany un lloc al mapa cultural de Catalunya que va molt més enllà de la seva mida. La Banda de Música de Benissanet ha estat guardonada amb la Creu de Sant Jordi 2026, el reconeixement més important que atorga la Generalitat en l’àmbit de la cultura i la identitat catalana. No és un premi menor ni de protocol. És la distinció que compartiran amb la Universitat de Barcelona i la Fundació Pau Casals, entre d’altres. Poca broma.

La concessió l’ha proposada la consellera de Cultura, Sònia Hernández, i inclou un total de vint persones i deu entitats d’arreu del país. Que les Terres de l’Ebre hi tinguin representació no és casual, però tampoc és habitual. I convé no deixar passar el moment sense reconèixer el que significa.

Més d’un segle tocant quan ningú no els mirava

Cent vint cinc anys és molt de temps per a qualsevol cosa. Per a una banda de música en un poble petit, és gairebé un miracle de voluntat col·lectiva. La banda de Benissanet ha travessat guerres, dictadures, crisis econòmiques i el buidament demogràfic que ha colpejat tants municipis de l’interior ebrenc. I ha continuat tocant.

El punt d’inflexió modern va arribar el 1991, quan la banda es va reorganitzar i va apostar de manera decidida per la formació de nous músics. Des de llavors, s’ha convertit en un autèntic motor educatiu per a generacions de joves de la comarca, molts dels quals han fet de la música una part essencial de la seva vida gràcies a aquest primer contacte. En un territori on els recursos culturals sovint arriben amb comptagotes des de les capitals, una entitat com aquesta fa una feina que cap institució no podria replicar fàcilment.

Un premi que pesa més del que sembla

Hi ha premis que reconeixen allò que ja tothom sap. I hi ha premis que fan visible allò que existeix en silenci. La Creu de Sant Jordi a la Banda de Benissanet és de les segones. No és que la gent del poble no sabés el que tenien, però que Barcelona ho reconegui formalment té un efecte diferent. Dona argumentari. Dona orgull exportable.

Compartir categoria amb entitats com la Universitat de Barcelona o la Fundació Pau Casals situa la banda en una dimensió que va molt més enllà de l’àmbit local. I això, en un context en què sovint les Terres de l’Ebre han de lluitar per no quedar fora del relat cultural del país, no és un detall menor. És un senyal que la feina feta des dels pobles petits també compta, quan és consistent i genuïna.

Què canvia ara a Benissanet

La resposta sincera és que la vida quotidiana del municipi no canviarà d’un dia per l’altre. Els músics seguiran assajant, els pares seguiran portant els fills a aprendre solfeig, i la banda seguirà actuant a les festes majors de la comarca com ha fet sempre. Però hi ha coses que un reconeixement d’aquesta magnitud sí que pot moure.

La visibilitat que dona la Creu de Sant Jordi pot obrir portes a ajuts, col·laboracions i oportunitats que d’altra manera costarien molt més d’aconseguir. I per a una entitat que ha funcionat dècades gràcies sobretot a la implicació dels seus membres, qualsevol suport addicional pot ser la diferència entre créixer o simplement sobreviure. A Benissanet ho saben bé. Ho han après a força d’anys tocant, formant i resistint. La Generalitat, finalment, també ho ha entès.