Dues notícies d’aquesta setmana dibuixen un territori que, a poc a poc, intenta posar la ciència al servei del que té: l’aigua, la terra i els cultius. Al Delta de l’Ebre comencen les obres de restauració de la bassa de les Olles, una llacuna de 60 hectàrees que porta dècades rebent els residus silenciosos dels arrossars. I a la vall de l’Ebre, un projecte de recerca demostra que regar i fertilitzar amb intel·ligència artificial no és ciència ficció, sinó una eina real per als pagesos d’ametllers i pistatxers.

La bassa de les Olles, quaranta anys de sediments i ara 1,2 milions per netejar

La bassa de les Olles és d’aquells llocs que qui no és del Delta potser no sap ni que existeix. I tanmateix és un ecosistema clau dins el parc natural, una llacuna que hauria de funcionar com a pont entre l’aigua dolça dels camps i la badia del Fangar. El problema és que fa quaranta anys que no funciona com tocaria. Quatre dècades d’entrades d’aigua carregada de fertilitzants, fitosanitaris i llims procedents dels arrossars han dipositat uns 40 centímetres de sediments al fons. Quaranta centímetres que han reduït la profunditat, tallat la circulació cap al mar i provocat una eutrofització que ha espantat la biodiversitat.

Les obres, finançades amb 1,2 milions d’euros dels fons Next Generation EU, han de revertir aquest procés abans del juny. El pla inclou dragatge del fons per treure tots aquells sediments acumulats, construcció d’un desguàs interior, un canal perimetral i motes de terra per controlar els fluxos hídrics. La idea és poder derivar l’aigua directament al mar mitjançant un sistema de comportes, sense que hagi de passar per la llacuna i degradar-la. Els sediments extrets, un cop analitzats, podran tenir ús agrícola a la mateixa zona. Res no es llença al Delta.

Bessons digitals per als camps d’ametllers i pistatxers de la vall de l’Ebre

Mentrestant, terra endins, el projecte FERTIMSART ha estat treballant en una altra frontera, la de la fertirrigació de precisió aplicada a cultius llenyosos. Ametllers i pistatxers, dos dels cultius amb més futur a les comarques de l’Ebre davant d’un clima cada cop més sec i impredictible. La tecnologia que s’hi ha provat integra sensors de sòl i planta, teledetecció, dades meteorològiques i models de cultiu per crear bessons digitals de cada parcel·la, una còpia virtual que permet saber exactament quanta aigua i quants fertilitzants necessita cada zona.

No és poca cosa. S’han fet vols amb sensors tèrmics i multiespectrals capaços de mesurar l’estrès hídric i la transpiració arbre per arbre. I s’ha cartografiat la variabilitat del sòl amb sensors electromagnètics per adaptar el reg i l’adob a la realitat de cada tros de camp. El resultat pot ser una reducció significativa del consum d’aigua i fertilitzants sense perdre productivitat. Per a un pagès de la Terra Alta o del Baix Ebre, on l’aigua és or i els marges s’aprimen cada any, això no és un detall menor.

Dues apostes que apunten en la mateixa direcció

Sembla que no tenen res a veure, una llacuna del Delta i uns sensors volant sobre ametllers. Però les dues notícies parlen del mateix. De com el territori ha acumulat dècades de pràctiques que han passat factura ambiental, i de com ara s’intenta corregir amb coneixement i inversió. La bassa de les Olles és una metàfora perfecta, quaranta anys de fertilitzants mal gestionats que han enterrat literalment un ecosistema. I la tecnologia de FERTIMSART és la resposta per evitar que el que ve sigui més del mateix.

El coneixement generat pel projecte de fertirrigació és específic per a les condicions agroclimàtiques de la vall de l’Ebre, especialment per al pistatxer, un cultiu relativament nou aquí però amb molt de recorregut. Que aquest coneixement es pugui transferir al sector productor real és la diferència entre un projecte de recerca que queda en un calaix i un que canvia com treballa un pagès cada matí. Ara cal veure si arriba.