L’Auditori Sixto Mir de la Ràpita va acollir aquesta setmana una jornada que, sense fer gaire soroll mediàtic, va posar sobre la taula un debat que afecta moltes famílies del territori. Més de 250 professionals i persones interessades es van aplegar sota el títol “Mirades que sumen”, una iniciativa emmarcada en el programa municipal Salut Viva dedicada a la neurodiversitat i l’autisme. Una xifra que, d’entrada, ja diu alguna cosa sobre la necessitat real que hi havia d’un espai així.
La jornada no era un acte simbòlic de cara a la galeria. Era una trobada de treball entre professionals de l’àmbit educatiu, sanitari, social i familiar per posar en comú mirades que massa sovint circulen per camins paral·lels sense arribar a creuar-se. I aquí rau, precisament, bona part del problema.
Quan els serveis no parlen entre si, qui paga el preu és la família
Un dels missatges que va recórrer tota la jornada és que la inclusió real de les persones neurodivergents no depèn només de la bona voluntat de cada professional per separat, sinó de la capacitat dels serveis de treballar de manera coordinada. Dit d’una altra manera, de poc serveix que l’escola faci adaptacions si el pediatre no ho sap, o que el servei social detecti una necessitat si no hi ha un canal clar per traslladar-la. La coordinació no és un luxe, és la peça que fa que tot l’engranatge funcioni.
Va participar-hi especialistes de referència en l’acompanyament a persones neurodivergents, que van aportar eines concretes i experiències reals. El missatge general no era catastrofista ni ingènuament optimista, sinó pragmàtic, que potser és el que més falta fa quan parlem d’un col·lectiu que durant massa temps ha estat invisible per als circuits oficials.
Els espais també parlen, i no sempre diuen el que caldria
Un dels moments més cridaners de la jornada el va protagonitzar l’arquitecta Verònica Martín, que va posar el focus en un aspecte que sovint passa desapercebut, fins i tot per als professionals més sensibilitzats. Els espais no són neutres. La llum, els colors, les textures, el soroll de fons d’una aula o d’una consulta mèdica, tot suma o resta en el benestar emocional d’una persona neurodivergent.
No cal fer grans obres ni inversions milionàries. Aquí és on el discurs es torna especialment rellevant per a la realitat dels nostres municipis, on els recursos sempre van justos. Petits canvis en els entorns poden generar grans impactes positius sense necessitat de grans recursos. Baixar una persiana, canviar el tipus de llum o reorganitzar un espai pot marcar la diferència entre un nen que se sent còmode i un que passa l’hora de classe en tensió permanent.
El mercat laboral, un front obert que el territori hauria de mirar de prop
La jornada també va obrir una finestra cap a un debat que encara és molt incipient en la majoria de territoris com el nostre. El talent neurodivergent en el mercat laboral no és una concessió ni un gest de responsabilitat social corporativa, és una oportunitat real d’inclusió que empreses d’arreu del món ja estan explorant amb resultats concrets.
La pregunta és si el teixit empresarial de les Terres de l’Ebre, sovint petit i familiar, està preparat per fer aquest pas o si arribarà tard a un canvi que ja és en marxa. La resposta no la va donar ningú a l’Auditori Sixto Mir, però que la pregunta hagi quedat plantejada és ja un primer pas que val la pena no deixar caure en l’oblit quan s’apaguin els focus de la jornada.
