Tivissa, un municipi de poc més de mil habitants a la Ribera d’Ebre, apareixerà aviat en tots els mapes energètics d’Espanya. La companyia gestora de la xarxa de gas natural ha anunciat que una de les tres úniques estacions de compressió d’hidrogen de tota la xarxa peninsular s’instal·larà allà. No és un detall menor. És, literalment, un dels tres punts de pressió de tot el sistema.
La xarxa troncal d’hidrogen que es projecta suposarà 2.600 quilòmetres d’hidroductes i arribarà a més de 500 municipis de tretze comunitats autònomes. Tivissa no serà un punt de pas, sinó un nus de confluència real. Cap allà convergiran tres trams catalans diferenciats: l’eix que ve de Saragossa, amb 42 quilòmetres fins a la Ribera; el ramal que s’estirarà 156 quilòmetres cap a Barcelona; i l’eix de Llevant que arriba des de Salzadella, al País Valencià, amb 68 quilòmetres més. En total, 275 quilòmetres de xarxa nova a Catalunya que afectaran 89 municipis.
Un projecte que ve de lluny i que ara s’accelera
L’hidrogen verd porta anys apareixent en documents estratègics europeus sense que ningú acabés de saber molt bé quan i com aterraria. Ara comença a tenir forma, coordenades i dates concretes. La companyia promotora integra l’European Resilience Alliance for Clean Hydrogen, una aliança que pressiona per simplificar normatives i mobilitzar capital privat per fer avançar aquests projectes a escala continental. La urgència, doncs, és real.
El que crida l’atenció és que el projecte aposta per minimitzar l’impacte sobre el territori aprofitant corredors de gasoductes ja existents, i fins i tot preveu recondicionar canonades actuals en alguns trams. Sobre el paper, l’impacte ambiental es descriu com a “molt baix”. Una afirmació que sonaria millor si no fos precisament la promotora qui la fa. Els municipis afectats tindran l’oportunitat de valorar-ho per ells mateixos.
Quan toca parlar, les portes s’obren
La participació pública es farà entre el 13 d’abril i el 30 de maig de 2026, amb jornades informatives previstes a cada municipi afectat. Una finestra de temps que sembla generosa però que, en la pràctica, sovint es converteix en un tràmit. El repte serà que els ajuntaments i la ciutadania dels pobles per on passaran els tubs s’impliquin de debò i no deixin que les decisions les prenguin altres per ells.
Als 89 municipis catalans implicats hi ha realitats molt diverses, però la majoria comparteixen una característica: territoris amb escassa capacitat tècnica per analitzar projectes d’aquesta complexitat. Aquí és on la informació de proximitat i el suport dels consells comarcals pot marcar la diferència entre una participació real i una de cosmètica.
Què canvia per als veïns de la Ribera i les Terres de l’Ebre
La pregunta que farà qualsevol veí de Tivissa és òbvia: i nosaltres, què en traiem? Una estació de compressió no és una fàbrica, no generarà centenars de llocs de treball, i el paisatge industrial que comporta no sempre és benvingut. Però ser un nus estratègic d’una infraestructura europea sí que posa el municipi en una posició diferent en qualsevol negociació futura sobre compensacions, inversions o condicionants ambientals.
La Ribera d’Ebre, un territori acostumat a acollir infraestructures energètiques de gran escala, sap millor que ningú que la proximitat a un projecte no garanteix beneficis automàtics. La nuclear de Vandellòs o les torres d’alta tensió que solquen la comarca en són exemple. El debat sobre com es reparteix el valor generat per aquestes instal·lacions és el que hauria de centrar les properes setmanes, molt abans que arrenquin les jornades informatives oficials.
