No cal anar gaire lluny per trobar una bona platja. Les Terres de l’Ebre concentren una desena d’opcions que van des de cales gairebé desertes fins a platges amb tots els serveis, i cadascuna té la seva personalitat. El problema, si n’hi ha un, és triar.

Xelín i el Fangar, dos extrems que funcionen

La Platja de Xelín, a L’Ametlla de Mar, és d’aquelles que la gent descriu amb adjectius que sonen a exageració fins que hi arribes. Aigües transparents, roques, vegetació que baixa fins a la sorra. És considerada una de les platges més idíl·liques de tota la regió, i costa discutir-ho. No és gran ni té massa serveis, però precisament per això conserva un caràcter que altres han perdut fa anys.

A l’altre extrem del territori, tant en distància com en paisatge, hi ha la Punta del Fangar, a Deltebre. Aquí no hi ha roques ni pins, sinó dunes enormes de sorra fina i una amplitud que pot sobtar. Ecologistes en Acció li ha atorgat el distintiu de Platja Verge, un reconeixement que no es regala fàcilment. Els qui hi han anat a veure sortir el sol diuen que val la madrugada. Els qui ho han fet saben de què parlen.

Cap-Roig i la Bandera Blava de L’Ampolla

L’Ampolla no sol protagonitzar les llistes de platges més espectaculars, però Cap-Roig té un argument sòlid a favor seu: la Bandera Blava. No és un distintiu decoratiu. Implica qualitat de l’aigua, serveis en condicions i una gestió que respon a criteris objectius. Restaurants, socorrisme, hamaques de lloguer. Tot allò que fa que una família amb criatures pugui passar el dia sense imprevistos desagradables.

Per als veïns de la zona, tenir una platja guardonada a tocar és un actiu que no sempre es valora prou. Quan toca renovar la concessió o demanar inversió municipal, la Bandera Blava pesa. I quan la perds, també ho notes.

Per a qui fuig del soroll, el Migjorn i el Maricel

Hi ha un perfil de banyista que no vol música, no vol bar i no vol ningú a trenta centímetres. Per a aquest perfil, les opcions més recomanables de la demarcació són dues. El Migjorn, a Sant Jaume d’Enveja, estira més de dos quilòmetres de sorra amb una presència humana que en temporada alta continua sent sorprenentment lleugera. El Delta té aquest efecte: la gent s’hi dispersa i cadascú troba el seu racó.

El Maricel, a Alcanar Platja, funciona de manera similar. Intimitat i tranquil·litat són les seves principals virtuts. No surts de les xarxes socials amb una foto espectacular, però surts descansat. Que potser és el que tocava.

El que passa quan surts de la platja

Una llista de platges sense context és, en el fons, incompleta. Bona part de l’experiència estival a la costa ebrenenca passa per seure a menjar peix fresc en un port de veritat, no en una terrassa de zona turística. L’Ametlla de Mar i Les Cases d’Alcanar són dos dels pobles mariners que millor mantenen aquesta identitat gastronòmica i de caràcter propi. No és publicitat, és constatar que la cuina local és part del viatge, no un complement.

Qui ve de fora ho descobreix. Qui viu aquí ja ho sap, però de vegades cal recordar-ho per no donar-ho per fet.