Nou mesos després que les flames s’empassessin més de 3.000 hectàrees entre els termes de Paüls i Xerta, la resposta ha arribat en bicicleta i amb les mans a la terra. Els consistoris de Roquetes i Xerta han unit forces per celebrar conjuntament la Festa de l’Arbre al barranc del Fornet, plantant un centenar de carrasques a la zona que l’incendi de juliol va deixar calcinada. Una iniciativa modesta en aparença, però que diu molt de com dos municipis decideixen mirar endavant.

Una trentena de participants de totes les edats van fer el trajecte en bicicleta per la via verda que connecta els dos pobles. Famílies, veïns, càrrecs electes. La jornada tenia voluntat de festa, però darrere hi havia la consciència del que es va perdre. Perquè aquell incendi no va ser una estadística llunyana: va ser el camp del veí, el bosc de tota la vida, el paisatge que es veu des de casa.

Solidaritat que va més enllà del protocol

L’alcalde de Xerta, Roger Aviñó, ha posat en valor la solidaritat entre municipis en un moment com aquest. I té raó en destacar-ho, perquè en moltes ocasions les col·laboracions intermunicipals queden en declaracions d’intencions. Aquí s’ha plantat arbres de debò. Cent carrasques al lloc exacte on el foc va fer més mal.

La Festa de l’Arbre de Roquetes no és cap invent recent. Va néixer fa més de tres dècades amb un objectiu molt semblant: regenerar terrenys cremats als Ports. Que ara s’exporti aquesta tradició cap a Xerta, i que es faci de manera conjunta, és una de les poques notícies bones que ha donat aquest episodi. La memòria col·lectiva d’un municipi de vegades és això: saber repetir el que va funcionar quan les coses es van tòrcer.

La feina bruta, la que ningú veu

Però plantar arbres és la part vistosa. La que va darrere és més lenta i menys fotogènica. Els treballs de gestió forestal han començat recentment amb la retirada dels pins cremats, una tasca dividida en deu lots adjudicats a tres empreses especialitzades. La majoria de finques afectades són de propietat particular, cosa que obliga el consistori a negociar els permisos un per un. Parcel·la a parcel·la. Propietari a propietari. Una feina de formiga que no surt als titulars però que és la condició prèvia per poder recuperar res.

Aquesta realitat explica per què la regeneració és tan lenta. No és només qüestió de voluntat política ni de pressupost. És que el territori cremat és un mosaic de propietats privades on l’administració no pot entrar sense permís. I obtenir aquests permisos, quan hi ha finques abandonades, herències sense resoldre o propietaris que viuen lluny, pot ser un calvari burocràtic de mesos.

Carrasques per al futur, no per a la foto

Les carrasques no creixeran de la nit al dia. D’aquí a deu anys, potser els qui van pedalant per la via verda notaran que el barranc del Fornet torna a tenir color. Potser no. Però la plantada d’avui és una declaració de principis sobre com es vol reconstruir el territori. No esperant que arribi una subvenció europea ni un pla director redactat a 200 quilòmetres d’aquí.

Que Roquetes i Xerta hagin fet aquest gest junts, amb veïns reals i bicicletes, és el tipus de notícia que importa de debò. No perquè solucioni el problema, sinó perquè demostra que hi ha gent disposada a no donar el paisatge per perdut. I en un territori que ha vist massa incendis en les últimes dècades, això ja no és poca cosa.